Diga’m com em veus i et diré com ets.
Etnocentrisme, cooperació i la imatge de l'altre a l'escola / 2 part
Presentació
Resum de la tertúlia:
1.- Volem educar pel desenvolupament o per un món més just?
2.- El problema del subdesenvolupament és el desenvolupament.
3.- Coses senzilles que poden fem a l’escola per trencar els tòpics del Nord i el Sud.
4.- Les contradiccions irresolubles de la intervenció internacional.
5.- La igualtat és un valor universal, la forma d’arribar-hi no.
6.- No deixar de fer, sinó aprendre a fer d’una altra manera.
7.- Les contradiccions irresolubles de la diversitat a l’aula
Resum de la tertúlia:
1.- Volem educar pel desenvolupament o per un món més just?
2.- El problema del subdesenvolupament és el desenvolupament.
3.- Coses senzilles que poden fem a l’escola per trencar els tòpics del Nord i el Sud.
4.- Les contradiccions irresolubles de la intervenció internacional.
5.- La igualtat és un valor universal, la forma d’arribar-hi no.
6.- No deixar de fer, sinó aprendre a fer d’una altra manera.
7.- Les contradiccions irresolubles de la diversitat a l’aula
EDUCAR PEL DESENVOLUPAMENT O PER UN MÓN MÉS JUST
En la segona part de la tertúlia-cafè dedicada a l’imatge de l’altre a l’escola, l’antropòloga Lola López va desenvolupar en més profunditat un tema que ens amoïna a molts dels qui treballem temes d’intercanvi escolar amb els països del Sud. En acabar l’anterior tertúlia sobre els estereotips negatius que hem construït del Sud no pocs mestres expressaven el temor de contribuir-hi des dels seus projectes d’educació pel desenvolupament. Com es fa per establir aquestes relacions d’intercanvi d’igual a igual, sense alimentar complexes de superioritat ni d’inferioritat per part d’uns i altres?
1. Volem educar pel desenvolupament o per un món més just?
En resposta a aquest neguit dels mestres, Lola López va proposar no seguir fent més educació pel desenvolupament, sinó educació per a un món més just o qualsevol altre denominació que vingui a dir el mateix. El llenguatge que utilitzem no és, ni de bon tros, innocent i una paraula com ara desenvolupament està farcida de connotacions subjectives. El sol fet de ser més curosos amb les paraules que utilitzem ens pot ajudar a no caure en automatismes ni llocs comuns quan treballem les relacions Nord-Sud des de l’escola. “La paraula desenvolupament –subratlla Lola López– porta implícits una colla de conceptes, influïts pels nostres sistemes econòmic, polític i social, com per exemple els conceptes de benestar o d’educació, que per a nosaltres és sinònim d’escolarització”. Quan treballem amb aquesta idea dual de desenvolupament-subdesenvolupament, efectivament, estem fent el joc a l’imaginari etnocèntric occidental, que divideix el món en dues meitats separades i oposades. Si realment no creiem que l’únic model de desenvopulament possible sigui el nostre, no hauríem de dir que treballem pel desenvolupament dels països del Sud a l’escola, sinó per ajudar-los a incrementar el seu nivell de benestar des del seu propi model de desenvolupament.
En resposta a aquest neguit dels mestres, Lola López va proposar no seguir fent més educació pel desenvolupament, sinó educació per a un món més just o qualsevol altre denominació que vingui a dir el mateix. El llenguatge que utilitzem no és, ni de bon tros, innocent i una paraula com ara desenvolupament està farcida de connotacions subjectives. El sol fet de ser més curosos amb les paraules que utilitzem ens pot ajudar a no caure en automatismes ni llocs comuns quan treballem les relacions Nord-Sud des de l’escola. “La paraula desenvolupament –subratlla Lola López– porta implícits una colla de conceptes, influïts pels nostres sistemes econòmic, polític i social, com per exemple els conceptes de benestar o d’educació, que per a nosaltres és sinònim d’escolarització”. Quan treballem amb aquesta idea dual de desenvolupament-subdesenvolupament, efectivament, estem fent el joc a l’imaginari etnocèntric occidental, que divideix el món en dues meitats separades i oposades. Si realment no creiem que l’únic model de desenvopulament possible sigui el nostre, no hauríem de dir que treballem pel desenvolupament dels països del Sud a l’escola, sinó per ajudar-los a incrementar el seu nivell de benestar des del seu propi model de desenvolupament.
2. El problema del subdesenvolupament és el desenvolupament
A continuació aquesta especialista en temes africans ens proposa un exercici d’anàlisis sobre les causes del subdesenvolupament dels països del Sud, el paradigma dels quals seria l’Àfrica Negra.
Quines són les causes del subdesenvolupament del Sud?
A continuació aquesta especialista en temes africans ens proposa un exercici d’anàlisis sobre les causes del subdesenvolupament dels països del Sud, el paradigma dels quals seria l’Àfrica Negra.
Quines són les causes del subdesenvolupament del Sud?
En funció de quines causes creiem que provoquen el suposat subdesenvolupament dels països del Sud, proposarem un tipus o un altre de cooperació o d’intercanvi escolar.
- Si ens situem a la part esquerra del quadre, segurament farem un tipus de cooperació o d’intercanvi des de l’assistencialisme o des de la perspectiva etnocèntrica occidental. Des d’aquesta perspectiva, la nostra missió serà canviar la forma de vida dels països del Sud des de la voluntat, en el millor dels casos, de portar-los les virtuts del treball remunerat, de la tecnologia, de les polítiques de control de la natalitat…
- Si ens situem més aviat a la part dreta del quadre, la qual cosa exigeix un discurs més elaborat, comencem a estar en una posició més oberta a les relacions d’igual a igual. Aquest posicionament suposa acceptar, per exemple, l’existència d’altres formes de benestar, per les quals els bens materials no ho siguin tot, o que el concepte de justícia no és exclusiu dels nostres sistemes democràtics.
Des d’aquest discurs més elaborat, una bona feina a fer des de l’escola és contextualitzar la situació actual, explicar perquè avui unes societats tenen tant i altres tant poc. Són les anomenades societats de biosfera, com la nostra, les que subdesenvolupen les societats d’ecosistema pròpies del Sud, que són autosuficients o s’abasteixen d’allò que necessiten i no tenen mitjançant una economia local de bescanvi. La nostra societat de biosfera, en canvi, necessita els recursos de tot el planeta per poder sadollar totes les seves necessitats. Fins i tot podem anar una mica més lluny –ens anima Lola López– i fer entendre als nens i nens que no a tot el món es valoren les mateixes coses i que algunes mancances que aquí ens semblen dramàtiques no ho són tant a d’altres països… De la mateixa manera, moltes de les coses que nosaltres veiem com un guany a d’altres lloc del món es poden interpretar com una gran pèrdua.
3. Coses senzilles que poden fem a l’escola per trencar els tòpics del Nord i el Sud
Arribats a aquest punt de la xerrada, una mestra que ha col·laborat en projectes d’intercanvi amb escoles del Perú enceta el torn d’intervencions amb un pensament que a tots ens balla pel cap: fer les coses d’una altra manera sembla tant difícil que hom no sap molt bé per on començar. Hi ha coses relativament senzilles de fer i que poden produir grans canvis –respon Lola López–, com anar amb compte amb les paraules que utilitzem. No hem de perdre mai de vista que el llenguatge és un vehicle de transmissió d’ideologia. La paraula “ajudar”, millor la borrem del nostre vocabulari. Introduïm-hi altres expressions, com per exemple “aprendre junts”, “intercanviar”, “conèixer-nos”, qualsevol altre terme que posi als dos agents al mateix nivell. “Capacitar” és una altra paraula que hauríem d’estalviar-nos: les capacitat són innates i les anem desenvolupant al llarg de la nostra vida. A més, si ens poséssim a comparar, ens sortiria una mica car: peruans i senegalesos, mal que bé, són capaços de viure aquí pels seus propis mitjans; nosaltres allà, sense la seva ajuda, no duraríem ni tres setmanes”.
Un altre automatisme que podem corregir és el de presentar la diversitat no com una minusvàlua, sinó com una vàlua. Hem de deixar d’infravalorar i d’infantilitzar als pobles del Sud. La majoria de vegades, presentem als menors sols, desemparats i, quan els adults apareixen, només suposen un perill per a ells: segrestadors, pares que venen a les seves filles… Durant el darrer terratrèmol a Pakistan les notícies anaven plenes de titulars com aquest: “40.000 niños sin hogar vagan por las calles de las ciudades”. No tenien família aquests nens? O és que els pares i avis estaven a recer i calentets, esperant tranquil·lament… Quina imatge construïm amb aquest tipus de discurs? Segurament, van ser famílies senceres les que es van quedar sense llar… Explicar les coses d’una manera o de l’altra pot canviar totalment el nostre imaginari.
4. Les contradiccions irresolubles de la intervenció internacional.
Un altre dels assistents introdueix el tema de les necessitats que els pobles del Nord hem creat en els del Sud: el mal ja està fet i ara no ens hem podem desentendre. El fet que la ferida ja estigui feta –respon aquesta experta en el tema– no vol dir que haguem de seguir burxant-hi. La nostra intervenció als pobles del Sud sempre crearà desequilibris i desestructurarà l’ordre de les coses, encara que sigui amb la bona voluntat de reparar els danys causats per anteriors intervencions no tant ben intencionades.
Construir un dispensari en un poble i no en un altre, afegeix encara una altra veu, pot arribar a provocar diferències i problemes entre ells. Evidentment, un dispensari suposa coses molt important per a ells, com l’accés a l’aigua, i també contradiccions per a nosaltres: si hi posem infermers natius i els paguem sous occidentals, tots els sanitaris d’Àfrica voldran treballar al nostre dispensari; si hi posem infermers natius, però els paguem sous del país, establirem un greuge comparatiu respecte els infermers occidentals que hi treballen cobrant 100 vegades més… Fem el que fem, tindrem problemes: si repartim els nostres recursos i esforços per tot el país, la dispersió no ens deixarà treballar de forma eficaç; si els concentrem en una zona, crearem un fort desequilibri intern.
Alimentar el que es coneix com Mentalitat d’Assistits és un altre contradicció de l’intervencionisme: hi ha milions de famílies assistides per la cooperació internacional, famílies senceres que no s’espavilen tot el que podrien perquè viuen de l’ajuda internacional o mantingudes pels familiars que els envien diners des d’Occident. Tampoc hi ajuda el que es coneix com a “fuga de cervells”: els metges camerunesos que marxen per acabar els seus estudis a França difícilment tornaran al seu país. És més, si un dia una ONG francesa fa un projecte sanitari al Camerún, segurament hi enviarà metges francesos. França hi surt guanyant el doble; Camerún hi surt perdent les dues vegades. Queda clar –opina Lola López– que la cooperació pel desenvolupament no serveix per a desenvolupar a ningú, si més no als països del Sud. Jo penso que les ONG que treballen sobre el terreny farien millor en dedicar els seus esforços a tasques d’observació i denúncia. Sempre amb l’objectiu de fer un món més just i no pas de treballar pel desenvolupament. Si de veritat volem ser solidaris, el que hauríem de fer és treballar pel subdesenvolupament, subdesenvolupar-nos perquè els altres es puguin desenvolupar, com defensen les teories del decreixement.
5. La igualtat és un valor universal, la forma d’arribar-hi no.
Ajudar-los a evolucionar cap a la igualtat, a eradicar les discriminacions de gènere o el treball infantil és una feina que cal seguir fent, s’insisteix des de l’auditori. Lola López respon proposant-nos un exercici d’imaginació. Suposem que hi ha un canvi radical i ja no és el petroli el que mou el món, sinó l’energia solar. Els països del Sud són ara els desenvolupats i una delegació africana arriba a Espanya amb la voluntat d’ajudar-nos. El seu diagnòstic segurament seria que hem de deixar als nostres avis en mans d’estranys i no tenim fills perquè les nostres dones han de treballar fora de casa. Som una societat envellida, sense nens, i amb un elevat índex de divorcis perquè ens entossudim a casar-nos per amor i això no funciona. La recepta que aplicarien seria començar a acordar els matrimonis i alliberar a les dones del treball per tal que puguin tornar a tenir fills i a cuidar als avis… Com ho encaixaríem això nosaltres? Segurament tindríem una sensació molt semblant a la que tenen ells quan anem a Senegal amb els nostres programes de control de natalitat o les nostres polítiques de gènere.
Lola López recorda que, en algunes zones de Burkina Fasso, fins hi tot es van arribar a tallar carreteres per no deixar passar a les ONG que treballaven en projectes de gènere només amb dones. La consigna era: “Nosaltres som famílies”. Els drets individuals a Àfrica no existeixen –esclareix l’antropòloga–, els drets són de les famílies, del poble, de la comunitat. El benestar del grup sempre passa per davant del dels individus a Àfrica, de la mateixa manera que el benestar de la família passa per davant del de qualsevol dels seus membres per separat.
La desigualtat entre home i dona, insisteix la nostra experta, és universal a totes les societats. Però la recepta per eradicar aquesta desigualtat no és universal: cada societat ho fa a la seva manera. Està clar que a Àfrica l’alliberació de la dona passa per un altre camí que no l’obligui a renunciar a la maternitat, que és la seva prioritat. A més, convé no oblidar que, allà, homes i dones han preferit una divisió del poder, en comptes d’una lluita permanent pel poder com aquí: nosaltres tenim molts espais de contínues lluites i negociacions pel poder; a Àfrica el poder femení segueix dirigint l’espai domèstic i, el masculí, el públic, i ningú interfereix en l’espai de poder de l’altre. L’espai públic, el dels homes, és molt semblant tant al Nord com al Sud; en canvi l’espai de poder femení, el domèstic, no té res a veure: aquí s’identifica amb l’espai físic de la casa, moltes vegades reduït a la cuina, un espai tancat, una mena de presó; allà continua essent un espai social més que físic, una concessió de poder relativa a tot allò que fa referència a la família extensa, l’economia domèstica i les adquisicions importants, les cerimònies i grans esdeveniments familiars…
6. No deixar de fer, sinó aprendre a fer d’una altra manera
El perill de tot aquest debat és abandonar els nostre projectes d’intercanvi escolar amb el Sud o abstenir-nos de començar-ne cap per por d’equivocar-nos, per por d’afavorir sense voler les mateixes injustícies i el mateix estat de coses contra els quals lluitem. Per això li demanem a Lola López una cura contra aquest immobilisme. Aquesta és la seva recepta.
- Saber relativitzar les nostres veritats, tenir la capacitat de qüestionar-nos aquestes veritats absolutes. És una capacitat –afegeix l’antropòloga– que, curiosament, he pogut veure en els missioners que treballen a Àfrica: no es qüestionen Déu, però sí que les coses de Déu són diferents a Àfrica.
- Modificar la nostra imatge de l’altre, començant per cuidar el llenguatge que utilitzem quan ens referim als països del Sud.
- Una cosa bàsica en educació: recuperar la Història d’aquells països, la seva literatura, el seu art… No només són importants les coses que passen o han passat a Europa o als EEUU, també les que passen o han passat a Àfrica o a Àsia… L’any 1492 no vam descobrir Amèrica, la vam devastar; els grans imperis africans del s. XVI també van existir i van desaparèixer per culpa dels més de 100 milions d’africans morts o “traficats” durant els temps de l’esclavatge. Si per exigències del currículum només podem parlar d’art occidental, si més no diguem-ho, diguem als nens que existeix també l’art africà o l’asiàtic, tant o més importants que l’occidental, però dels quals malauradament no en podrem parlar…
7.- Les contradiccions de la diversitat a l’aula són irresolubles?
Una darrera intervenció des de la Xarxa d’Escoles Compromeses amb el Món tanca el cercle de l’etnocentrisme i la cooperació, l’imatge de l’altre a l’escola: la cooperació ha patit, com la resta d’àmbits, el creixement descontrolat propi d’aquest context de globalització en el qual vivim immersos. L’escola ha d’anar revisant tots aquests continguts des de la pedagogia i el sentit comú. Al capdavall, els models utilitzats en l’àmbit de la cooperació amb el Sud s’apliquen per a treballar aquí amb les persones procedents d’aquests països. La nostra especialista en temes africans confirma aquest punt: apliquem els mateixos estereotips que hem construït de les seves societats d’origen als immigrants que tenim aquí. El problema no és tant la nostra ignorància sobre les seves cultures, sinó l’actitud de dissimular aquesta ignorància fent que sabem, el fet d’omplir el no saber amb mentides i estereotips.
Tenim una aula diversa, aquesta és la realitat, la qüestió és si això es pot viure com una oportunitat d’enriquiment per tots els qui comparteixen l’aula. La diversitat a l’escola pot veure’s com una oportunitat per a revisar el model pedagògic i la mentalitat d’aquells mestres que encara amaguen l’esperança de saber-ho tot. El testimoni d’una mestra recull de forma clara les contradiccions de la diversitat a l’aula: hi ha molts problemes per viure la diversitat com una cosa positiva. En una classe de 24 alumnes de sisè, pots arribar a tenir un grup de 8 alumnes amb un nivell de tercer. Has d’elaborar materials alternatius per a ells, models d’informe diferents… No tothom està disposat a fer aquest esforç. Un nen immigrant s’associa immediatament a la idea d’un alumne conflictiu, amb dèficits d’aprenentatge, que té problemes fins i tot per estar molta estona assegut davant de la seva taula… Hauríem d’intentar entendre perquè aquests nens actuen d’aquesta manera, des de l’intel·ligència emocional, fins hi tot des de la perspectiva dels moviments de renovació pedagògica, perquè segurament a aquests nens els costa més estar-se asseguts durant hores, però això no vol dir que a la resta d’alumnes no els costi, que el model educatiu sigui el millor... Són irresolubles aquestes contradiccions de la diversitat a l’aula? Lola López proposa una via de solució: heu pensat a fer un intercanvi d’opinions entre els mestres de l’escola que viuen la diversitat d’una forma positiva i els que ho viuen com una cosa negativa? Si us hi animeu, a la Xarxa d’Escoles Compromeses amb el Món ens agradaria conèixer les vostres experiències.
